dimarts, 14 de setembre de 2010

Calladament et penso

3 comentaris:

  1. Calladament

    Des d'aquesta aspra solitud et penso.
    Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
    els pollancs que miràvem en silenci
    des del portal de casa.
    Tantes coses
    se m'han perdut amb tu que em resta a penes
    l'espai de mi mateix per recordar-te.
    Però la vida, poderosa, esclata
    fins i tot en un àmbit ben estricte.
    Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
    el verd proclama vida i esperança
    i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
    i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
    m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

    M.M. Pol

    ResponElimina
  2. Gràcies per l'apunt poètic. La foto és preciosa. Gràcies Idoia (i per molts anys!)

    ResponElimina