Des d'aquesta aspra solitud et penso. Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles els pollancs que miràvem en silenci des del portal de casa. Tantes coses se m'han perdut amb tu que em resta a penes l'espai de mi mateix per recordar-te. Però la vida, poderosa, esclata fins i tot en un àmbit ben estricte. Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles, el verd proclama vida i esperança i jo visc, i és vivint que puc pensar-te i fer-te créixer amb mi fins que el silenci m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Calladament
ResponEliminaDes d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit ben estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
M.M. Pol
Gràcies per l'apunt poètic. La foto és preciosa. Gràcies Idoia (i per molts anys!)
ResponEliminaMolt bona!!
ResponElimina